Jean-Baptiste Yacoubou

Quan tenia un any

Jean-Baptiste Yacoubou

Setembre de 2013

El Pare Saturnino Pasera, Satur, ens demana ajuda des de Kalalé. Hi ha un nen que necessita una operació de cames. El cost hospitalari i de recuperació encara no el saben. Però ens ha enviat la història del nen i algunes fotos. 

Quan sapiguem quan puja tota la despesa ja us ho direm.

Ens diu en Satur:

Jean Baptiste YACOUBOU es un niño huérfano de madre. Nació en 2009, en Illorin, Nigeria. Su mamá murió al darle a luz, por falta de atención médica. Su padre y su tío no dudaron en traerle a Kalalé para confiarle a la tía Nina, que ya se había encargado en otras ocasiones de sacar adelante a otros niños huérfanos, con la ayuda de los Padres de la Misión y de las Hermanas Terciarias Capuchinas de Nikki. Nina y su esposo Joseph fueron los que acogieron a los sacerdotes que venían desde Nikki para atender Kalalé antes de que fuera parroquia.

Fue adoptado por Nina y su esposo Joseph como uno de sus hijos siendo ya unos ancianos (Le pusieron Jean Baptiste en recuerdo al pasaje del Evangelio donde Zacarías e Isabel recibieron en su vejez al niño JUAN BAUTISTA). El niño pasó varios días acompañado de Mamá Nina en el dispensario de las Hermanas de Nikki para cuidarle. El niño ha sido seguido con regularidad para controlar su estado de salud.

Creció con normalidad, pero cuando tenía dos años, Mamá Nina estaba preocupada, porque veía que el niño no andaba. Al crecer se fue haciendo evidente la malformación de las piernas, como se ve en las fotografías.

Las Hermanas de Nikki sugirieron que fuésemos a Tanguiéta, y allí fuimos en el mes de mayo pasado. Le hicieron el diagnóstico y se le programó para la intervención quirúrgica el 13 de septiembre de 2013, pues en esa fecha hay un equipo de cirujanos especialistas que harán la operación. Será una recuperación larga de varios meses. Le acompañarán en un primer momento dos jovencitas de la familia estudiantes de Secundaria, Jeannette et Marie-Pilar, esta última huérfana también de madre al nacer y criada por Mamá Nina. Cuando empiece el curso en octubre, les reemplazará una de las mujeres de la familia. El niño estará siempre acompañado en todo momento mientras dure su estancia.

Ese mismo día de mayo, Mamá Nina consultó al médico por unas molestias que ella misma tenía. Le diagnosticaron un cáncer de útero muy desarrollado con metástasis que era imposible operar. El 27 de julio de 2013 fallecía Mamá Nina en Kalalé como consecuencia del cáncer. Dejó un gran vacío sobre todo en el niño Jean Baptiste, que estaba muy apegado a ella. El otro día que fui a la casa para organizar el viaje a Tanguiéta el viernes 13 de septiembre, el niño se acercó a mí y me dijo : « Cuando vayamos al hospital, ¿veremos allí a Mamá Nina ? », pues en casa le dicen que Mamá Nina se ha ido...

Cuando llegue a Tanguiéta y hable con la Administración, os podré decir el coste aproximado de la operación y la recuperación de Jean Baptiste. Os tendré al corriente con fotos, pues iré a verle durante su estancia, a pesar de la distancia (Kalalé-Tanguiéta : 350 kms).

Amb Mama Nina

Després de morir Mama Nina i abans d'anar a l'hospital

Joves Bassari

Joves Bassari

4 de juliol de 2013

El pare Emiliano ens envia fotos de joves Bassari que han fet els estudis d'aquest curs gràcies a les beques que entre tots els hem ajudat a aconseguir. I també la llista de noms i el nivell que estan estudiant.
Val la pena invertir en educació. Són el futur del país!

Léontine BOUBANE  (Terminale) Están en exámenes du BAC 40.000

Dénise BINDIA (5ème) 65.000

Bintou MARA (1ère)  95.000 Orpheline

BIANQUINCH Antoine (1ère) 40.000

DIAO Tida (BEP électricité) 85.000

BINDIA Maurice (3ème) orphélin 300.000F (nourriture, allocation)

BIESSE Jeanine (Terminale) En examen du BAC 65.000

BOUBANE Blaise (Terminale) En examen du BAC 45.000

BOUBANE Adophe (5ème-séminariste) 60.000

BINDIA Martin (1er Electricité) 65.000

BINDIA Gilbert (3ème) 122.500 Orphélin de père. (6 frères)

Èxit del concert

Sala Torelló
Col·legi Casp

30 de maig de 2012

Un any més hem tingut el concert que, gràcies al Josep Barberà, l'orquestra Ars Medica ens ofereix per recaptar diners pels projectes de la nostra associació. I tot i no omplir la sala s'han recollit quasi mil euros! Que juntament amb els donatius que s'han anat rebent des de l'últim projecte fan que haguem aconseguit els 3500,00€ que necessitàvem pel molí per pelar i ventar l'arròs per les dones de Kuwonku, a Gàmbia.

Moltes gràcies a tos els qui d'una manera o altra heu contribuït en aquest projecte.

El concert va ser molt bonic. La sel·lecció de temes era lleuger i agradable i l'última peça era un poema visual. Sembla que el director va demanar als alumnes de música que escrivissin un conte suggerit per la música de C. H. Joubert i una noia de 16 anys, la Idoia Felis, va escriure un conte preciós, poètic, emocionant... Amb la veu de Inyaqui Galve i l'acompanyament del músics va ser un moment impressionant, que colpia i penso que ens va deixar una mica marcats a tots...

A més teníem la sorpresa que el Pere i la Roser, el matrimoni que s'ha establert a Gàmbia per ajudar a la gent d'aquell poblat, eren a primera fila i ens van poder parlar una mica de la seva experiència. Com sempre que es parla de gent voluntària a païssos del tercer món surts amb la sensació que encara hi ha solidaritat, amor i compromís, i valentia! per fer la feina que fan i en unes condicions sovint extremes. Arriben als 48 graus de temperatura...

 

Gràcies, components d'Ars Medica, i us esperem l'any que ve! I a tots vosaltres també!

 

4rt Concert

4rt Concert d'Ars Medica a favor de Abló Pkédé

Serà el dia 30 de maig a les 20.30 a la sala Torelló dels Jesuïtes de Casp.
Us hi esperem!

La cantina avança

La cantina avança

Hem rebut un parell de fotos del començament de les obres de la cantina-menjador a les escoles de la Missisó de Materi, a Benin. Com podeu veure les coses marxen, avancen, poquet a poquet, al pas d'Àfrica, sense presses però segur.

Us seguirem informant cada vegada que rebem alguna fotografia.

Moltes gràcies a tots.

I recordeu el nou número de comte corrent:

Abló Pkédé 3025 0001 12 1433426758

Molí per pelar l'arròs

 

Molí per pelar i ventar l'arròs

3 de maig de 2013

 

Tenim ja un nou projecte! En Pere i la Roser ens han demanat un molí per pelar i ventar l'arròs. Les dones mandingues s'han de desplaçar molt per realitzar aquestes feines. Com que hem rebut una carta seva on ens ho expliquen molt bé us la deixem aquí perquè la llegiu.

El import és de 3500,00€. Som conscients que la situació actual en el nostre país no està gens bé econòmicament però comptem que després de llegir les tres cartes amb les experìències d'aquest matrimoni de Blanes us animeu tots, cadascú amb un granet de sorra, per ajudar als mandingues.

Us recordem que el número de compte corrent és el de la Caixa d'Enginyers:

3025 0001 12 1433426758 a nom de Abló Pkédé

I que tots els donatius desgraven un 25% a la declaració d'Hisenda, sempre que ens envieu les vostres dades a associacio.ablo.pkede@cmail.cat

Moltes gràcies a tots!!!

 

Estimats.

Us volem agrair el vostre interès envers el nostre projecte, i us volem explicar un xic per el que servirà la vostre aportació.

Quan és l’hora de pelar l’arròs, la gent de Kuwonku i voltants s’han de desplaçar a molts Km. Per fer-ho. Molts no poden, dons no tenen medis de locomoció i són les dones les que han de aixafar l’arròs perquè vagi sortint la pell. Com ja sabeu, la dona és la que va a buscar aigua....renta roba....fa el menjar.....pica el mill....es cuida del petit hort que tenen per poder tenir quatre cosetes per fer la salsa que posen a sobre l’arròs o el mill que és l’aliment basic......etc. etc.

Nosaltres amb aquesta màquina pretenem alleugerar a les dones d’aquesta feina tant pesada i facilitar la feina de desplaçarse amb bicicleta o burro a una distància considerable.

 

Nosaltres ara no podem anar-hi , doncs han d’operar al Pere del  turmell; és el nostre fill Jaume que ja ha vingut en tres ocasions per donar-nos un cop de mà, qui hi anirà a mig juny que és quan hi ha molta feina a treballar els camps per preparar les sembres, ara que començaran les pluges

Serà ell qui anirà a encarregar la maquinària perquè ens l’entreguin al cap de dos mesos, coincidint que si Déu vol, amb la recuperació del Pere i així podrem ser allà per la seva instal·lació.

Us tornem a agrair el que feu per nosaltres, millor dit pel poble de Kuwonku i els seus voltants, Per ells és molt important poder tenir aquest molí ,i per nosaltres una gran satisfacció comptar amb tots vosaltres que treballeu i penseu amb la gent mes necessitada.

 

Estem contents d’haver-vos conegut.

Us estimem.

Pere i Roser

 

En Pere i la Roser, els mandingues blancs de Kuwonku

En Pere i la Roser, els mandingues blancs de Kuwonku

Abril de 2013

En Pere i la Roser són un matrimoni valent que fan de missioners seglars en un poblat de Gàmbia, en la terra dels mandingues.

Per què són valents? No tothom quan aconsegueix la jubilació, als 65 anys complerts, és capaç de deixar els fills, néts, amics i les comoditats de Blanes per viure en una "Kounda" -conjunt local de gent que formen un clan familiar, un barri o un poblat- en el poblat de Kuwonku, a Gàmbia.

Què fan allí? El Pere, com a bon pagès que és, està ensenyant-los tot el que ell sap del camp i de la ramaderia. Els mandingues al seu costat han après a cultivar i han descobert què és un meló, una síndria, una patata, un carbassó... aliments que els ajuden a  mitigar la gana. Llarg ha estat el camí fins a arribar a la collita, anàlisis de les terres, estudiar la climatologia, pous per tenir aigua, llaurar i treballar la terra, el sembrat i la part més difícil,que els nadius participin en aquest tipus de cooperativa: De tot, per a tots.

La Roser, de mestressa de sa casa ha passat a ser la "Mamà" -apel·latiu afectuós dels africans cap a una senyora major, que demostra un reconeixement a la seua experiència i dedicació- que porta el dispensari local i que  la seva experiència de mare i àvia li ha servit per cuidar els malalts i ferits de la zona, fins i tot a fer de llevadora. "Mai no havia arribat a pensar que seria capaç de tallar el cordó umbilical d'un nadó amb una pedra, sí, amb una pedra, el primer que vaig a tenir a mà, en aquell moment tan bonic de doanr la benvinguda al món a un nu membre del clan dels mandingues", ens deia la Roser en una de les converses.

 

 

Han passat moments durs i de goig, malalties, infeccions com el paludisme... però el seu compromís amb els mandingues els manté ferms en aquelles terres, allunyats de la seva comarca de la Selva catalana.

Nosaltres vam tenir la sort de conèixer-los poc abans d'anar-se'n ells a Gàmbia. Era l'1 de maig de 2010; des de llavors cada vegada que ells arriben a Blanes, per a recarregar les piles, ens veiem i compartim les seues enriquidores experiències.

Roser i Pere, teniu la nostra estimació

Els vostres amics de Barcelona



 

 

 

 

Els mandingues de BLANES se’n tornen a KUWONKU -Gambia-

Carta del Roberto i la RosaBlanes el 1 de maig de 2010

Els mandingues de BLANES se’n tornen a KUWONKU -Gambia-

La nostra amiga Dolors ens va dir: "m’agradaria que coneguéreu els meus cosins Roser i Pere, de Blanes; han estat a l’Àfrica, i tenen en ment un projecte per a desenvolupar, i moltes il·lusions posades en ell".

Acceptàrem, i acompanyats dels nostres amics Àngels i Gabriel coneixedors també de Àfrica, ens dirigirem cap a Blanes, allí van recollir a la Dolors i els cinc ens presentarem en una casa de camp que la Roser i en Pere tenen en les poques hortes que encara queden a la vessant nord del riu La Tordera, quasi a la seva desembocadura, en lo que podria ser el casc urbà de BLANES (Girona).

Al arribar en Pere estava atiant el foc per obtenir brases amb què torraríem la carn, Roser es trobava al interior de la casa parant la taula. Després de la salutació de benvinguda, sense adonar-nos-en, ja estàvem tots parlant d’Àfrica, de eixa beneïda terra, que no sé que té, però que enganxa a tot aquell que la coneix.

Pere ha treballat al camp, es un gran expert en qüestions de la terra i el cultiu, ha exercit el càrrec de president de la cooperativa agrícola local i altres càrrecs públics en la comunitat de Blanes.

Ambdòs, el matrimoni, infonen confiança, per tant no és gens estrany que travaren amistat amb els seus empleats negres o "morenos" com se’ls coneix a Blanes. La majoria van arribar des de Gàmbia "amb i sense papers", volien eixir de la fam i la misèria, buscaven treball a Catalunya, i era el moment en què es necessitava mà d’obra en els hivernacles, en els treballs de la terra, era l’època en que les plantacions agrícoles eren rentables per als seus amos.

 

Gàmbia

 

Terra mandinga a Gàmbia

Una amistat especial es va forjar entre el Pere i Matieh, un jove negre, de l’ètnia mandinga, oriünd del poblat de KUWONKU en Gambia. Matieh demostrava molt interès en aprendre tant com podia de les coses i labors del camp, la preparació de la terra, els solcs "cavallons" (de cavar), el rec, els cultius i les collites. A més a més d’adquirir coneixements agrícoles, treballant els camps de Blanes, els seus estalvis li van permetre fer-se una casa al seu poblat, per al seu pare, el patriarca del clan familiar, desprès una altra per a la seva esposa Batia i les seues filles, i a partir d’ahí tot el que guanyava amb la seva suor a Catalunya, ho invertia comprant terra en el seu poblat, amb la il·lusió de veure-la algun dia treballada i donant el mateix rendiment que la que ell veia aquí.

Matieh va contagiar aquesta il·lusió al Pere i la Roser, i els va convidar a que visitaren la terra dels mandingues, la dels seus avantpassats, allà al poblat de Kuwonku.

Els nostres amics de Blanes viatjaren fins allí i descobriren "un altre món", "altra manera de viure", sense electricitat, i sense les comoditats a què estem acostumats. Van veure que els seus rellotges no els servien de res, que allí tot va a l’africana, que els nadius son amos del temps, per això no coneixen l’estrès, ni les depressions, ni els infarts, etc.  



Pinya - Ananas



L'anacard sobreïx del fruit

Ens comptaren el que els va costar de llogar un 4x4 a Banjul, la capital, el van escollir amb aire condicionat per a recórrer amb certa comoditat els 300 i escaig de quilòmetres que separen la capital del poblat de Kuwonku. Quan començaren a circular s’adonaren que no funcionava ni l'aire condicionat, ni el 4x4. No s’imaginaren que el trajecte entre la capital i el poblat els costara més de 10 hores de viatge.

Ja en el poblat van comprendre perquè Matieh quan arriba procedent de Catalunya ha d'anar repartint diners entre tots els habitants del poblat –tots

han de participar de l’alegria del seu retorn -. Bé, crec que a poc a poc anaren gaudint de noves experiències i sense adonar-se s’involucraren més i més, amb els seus nous germans, els mandingues.

Pere, de retorn, va portar mostres de terra de diverses parcel·les de Kuwonku, per analitzar-les aquí; també han demanat que els facin un gràfic de temperatures i pluviometria, dades que espera amb ansietat, per a poder confeccionar "la seva il·lusió": un Projecte de cooperativa agrària i ramadera en terres mandingues, a Kuwonku (Gambia), per als nadius.

"Serà com retrocedir en la meva vida quaranta o cinquanta anys, tornar a la època de quan jo era jove". "Vaig a dedicar deu anys de la meva vida a aquesta experiència", "no sé si aconseguiré convèncer-los del sistema cooperativista" "Es una llàstima que els africans passin fam, tenint terra com tenen".

 

Jo els explicava que els governants prefereixen el cultiu del cotó, del cafè, del cacau per a la exportació, així aconsegueixen equilibrar les seves balances…, jo dic que les úniques balances que equilibren molt bé, són les de les seves butxaques. Als indígenes que cultiven cotó, se’ls avança en efectiu una quantitat, per a que sembren, després han de comprar les llavors, els "intrants" (el guano o abono), i al final o no cobren la resta del què han cultivat o si ha anat mal la collita, es queden endeutats per a una nova collita.

Els missioners que coneixem, des de fa anys van inculcant a la gent, que plantin arbres fruiters i que cultivin els camps amb productes que puguin menjar i vendre, -el cotó no es comestible i el preu d’eixe mercat internacional no està a les seves mans -.

Pere i Roser estan jubilats, no aspiren a ser terratinents, ni negociants, la seva il·lusió es impartir els seus coneixements, el que saben, creant una nova cultura de cooperativisme agrari i ramader en el poblat mandinga de Kuwonku.

Per a aconseguir-ho necessiten molta ajuda, hauran de tocar a moltes portes per poder desenvolupar el projecte.

Pere "ensenya’ls a cultivar les seves pròpies terres, per a que puguin menjar tots els dies", Roser "explica’ls com es feien abans les conserves i melmelades casolanes, per a què no es perdi l’excedent de la collita".

Al dir aquestes paraules, pense: El problema serà trobar envasos de vidre allí en África. Tal vegada la recollida solidaria d’envasos de vidre a Blanes, podria ser de gran ajuda.

S'ha de tenir imaginació, doncs ànims no vos falten.

Ojalá! "In sha’a Allah!" (Déu vulgui) que aconseguiu el vostre objectiu, per a que tots els mandingues de Blanes se’n tornen i prosperen en la seva terra africana, en el seu poblat, amb el seus i davall l’empara dels esperits dels seus avantpassats.

Salem Aleykum.

Un abraç de Rosa i Roberto

 
  

Cantina - Menjador escolar

Cantina - Menjador escolar
a Materi, Benin

Febrer de 2013

Aquesta vegada hem corregut molt. El projecte que avui presentem el sabíem de fa dies però no ens havien confirmat el preu. I ens hem trobat que des de Nadal han anat arribant donatius i hem cobert aquest projecte sense haver de demanar més diners. És increïble, oi? Hi ha gent que continua veient que ajudar al tercer món és ajudar-los a ser autònoms i a realitzar-se amb una vida digna. 

Aquest projecte, que ens ve de la mà de Sor Marta, consisteix en la construcció d'una cantina, un menjador, per l'escola de Materi. Allà tenen una escola de cuina per nenes i el fet de tenir el menjador ajudaria a fer pràctiques i, també, a estalviar-los menjar asseguts a terra. Les nenes sabrien rentar plats en una pica, parar taula, coses que els pot servir per trobar feina quan acabin el curs. El cost és de 4.250,00€ i ja hem fet la transferència. 

A les fotos podeu veure el terreny on construiran la cantina, a tocar de la payotte que ja vam finançar nosaltres al seu dia, i els nens rentant plats a terra. Tot el que invertim en educació dels joves repercuteix en el futur del país. 

Podeu seguir enviant donatius, ja veieu que sempre els col·loquem ràpidament, i penseu que ja tenim notícia d'una altra demanda que us farem saber de seguida que estigui aprovada.

Recordeu que el número del nou compte corrent és: 

3025 0001 12 1433426758 a nom d'Abló Pkédé

Moltes gràcies i fins aviat!

Carta de Jesús Fernández

Parakou

Carta de Jesús Fernández

4 de gener de 2013

Ens acaba d'arribar la felicitació de Nadal d'en Jesús, missioner que es va cuidar del nen  que no podia caminar i a qui vam enviar diners per a la recuperació. Segons sembla, els mateixos metges que el van operar de franc li van pagar el fisio i quan van arribar els nostres diners ja estava pagat. En aquesta carta en Jesús ens explica què ha fet amb aquests diners i estem molt contents de la manera com els ha aprofitat. I a més, la seva sinceritat: ens diu ben clarament que els ha fet servir per altres coses ja que el destí inicial ja estava cobert. Nosaltres ho hem trobat bé i val la pena llegir el testimoni d'aquest missioner. Això és ESGLÉSIA!

Roberto, Rosa, y familia:

Gracias por vuestra felicitación misionera. Ya sabéis que soy una calamidad para escribir y hoy me he dicho, de hoy no paso. Así que aquí me tenéis a las cinco de la mañana deseándoos unas felices navidades y un año 2013, lleno de bienestar y salud.

Por Buka bien. Bastante aislado, aunque la soledad no me cuesta mucho el llevarla. También, desde que los teléfonos móviles funcionan bien el aislamiento y la soledad es más llevadera. Este año, he puesto frigorífico y la calidad de vida me ha mejorado mucho. Hago yogures con leche en polvo y cuando voy a Parakou (dos veces al trimestre) traigo queso, huevos, legumbres y los puedo conservar algún tiempo. El año pasado era vivir totalmente local, y aunque me adapto a todo, prefiero la calidad de vida de este año. Aunque si os digo la verdad, la manera de vivir del año pasado, me recordaba mucho a la que viví en los años 69-72 en esta zona, y lo añoraba un poco.

Cuando marché a España a finales de mayo, dejé a Munguibou en un centro de rehabilitación, con unas monjas indias, ya que los dos fisios del hospital de Parakou se pusieron enfermos al mismo tiempo y su tratamiento no podía dejarlo. A mi vuelta he encontrado un niño en pie, que anda con muletas, pero de pie. Desde la cadera sus piernecitas tienen la misma dimensión, como un tubo recto de 40 de PVC. Pero va cogiendo fuerza y tiene voluntad.

Mi gran debate ha sido que le manden a la escuela. Su familia es musulmana cerrada, y aunque la abuela que es la que más se ha ocupado siempre de él me prometió que lo mandaría, a primeros de noviembre aún no lo mandaban. He hecho unos cuantos viajes a ver a los padres y la mayor razón es que la escuela está a más de 2 kilómetros de su casa y para andar con muletas no puede. Le he comprado una silla de ruedas que el se maneja bien con las manos y aunque aquí no he encontrado más que una de adulto, la capacidad de adaptación que tiene es grande. Desde el uno de diciembre va a la escuela solo y se defiende. Convencer a los padres que para un minusválido, la formación es la única salida decente que tiene, no ha sido fácil, eso que su padre tiene el bachiller elemental. BPC.

Parakou

Del dinero que me mandasteis, me sobró mucho, 964.000 FCFA. Los médicos belgas que vinieron a operar a Parakou, trajeron subvenciones y a las grandes operaciones como la de Munguibou nos redujeron un 30% y luego el precio de rehabilitación del hospital al de las monjas indias redujo también la factura. Con el resto he comprado la silla de ruedas y he pagado la escuela de ciegos (matricula e internado) a un niño de su mismo pueblo se llama Brouyahirou (creo que cada vez lo escribo distinto) pero se pronuncia más o menos así. El año pasado lo financió Isidro antes de marchar. Es un niño muy inteligente. Me dice el director que es primero de su clase y que el curso pasado hizo dos cursos en uno CIuno y CIdos y terminó el primero. Este año los padres no querían mandarlo, pues les he pedido que a partir de este año el llevarle y traerle está a su cargo y parece que lo tenemos que hacer todo nosotros. Ayer fueron a por él para que pase las vacaciones en Dunkasa, su pueblo y parece que se ocupan un poco más. Ayer hable con el director y me dice que el niño va pasar de CE uno A CE dos en enero, que sigue siendo el primero de l clase y que puede adelantar a los que empezaron CE dos en septiembre.

Foto d'un nen de Parakou treta de internet

Hace un mes me trajeron después de misa un niño de unos seis años sordo mudo. Vinieron los abuelos y que me lo dejaban para que me ocupara el él. Yo les dije que yo les ayudo, pero que ellos se ocupan. En la escuela de sordo-mudos de Parakou, da directora me dejaba una plaza. Matriculación, internado, uniforme y material escolar, todo lo del centro por algo menos de 300.000. Yo pedí a los padres que los vestidos de calle el cubo para lavarse y lo mínimo de personal que lo tienen que poner ellos. El total no va a llegar a 20.000 cfa 30 euros. Que en el primer viaje me tiene que acompañar alguno de la familia, para saber donde lo dejo y si alguno va a Parakou que le puedan visitar. No han querido. Me quieren dejar el niño, como se deja una maleta para guardar. Todavía me quedan casi esos 300.000 cfa de vuestro dinero. Así que por el momento me defiendo.

Bueno que esta carta me ha costado escribirla una hora. El teclado lo ilumino con una linterna pues mi energía solar me da muy pocas posibilidades. Menos mal que me traje un pequeño ordenador que tiene mucha batería y así puedo de noche escribir algo.

De nuevo muchas gracias y un fuerte abrazo de

Jesús