En Pere i la Roser, els mandingues blancs de Kuwonku

En Pere i la Roser, els mandingues blancs de Kuwonku

Abril de 2013

En Pere i la Roser són un matrimoni valent que fan de missioners seglars en un poblat de Gàmbia, en la terra dels mandingues.

Per què són valents? No tothom quan aconsegueix la jubilació, als 65 anys complerts, és capaç de deixar els fills, néts, amics i les comoditats de Blanes per viure en una "Kounda" -conjunt local de gent que formen un clan familiar, un barri o un poblat- en el poblat de Kuwonku, a Gàmbia.

Què fan allí? El Pere, com a bon pagès que és, està ensenyant-los tot el que ell sap del camp i de la ramaderia. Els mandingues al seu costat han après a cultivar i han descobert què és un meló, una síndria, una patata, un carbassó... aliments que els ajuden a  mitigar la gana. Llarg ha estat el camí fins a arribar a la collita, anàlisis de les terres, estudiar la climatologia, pous per tenir aigua, llaurar i treballar la terra, el sembrat i la part més difícil,que els nadius participin en aquest tipus de cooperativa: De tot, per a tots.

La Roser, de mestressa de sa casa ha passat a ser la "Mamà" -apel·latiu afectuós dels africans cap a una senyora major, que demostra un reconeixement a la seua experiència i dedicació- que porta el dispensari local i que  la seva experiència de mare i àvia li ha servit per cuidar els malalts i ferits de la zona, fins i tot a fer de llevadora. "Mai no havia arribat a pensar que seria capaç de tallar el cordó umbilical d'un nadó amb una pedra, sí, amb una pedra, el primer que vaig a tenir a mà, en aquell moment tan bonic de doanr la benvinguda al món a un nu membre del clan dels mandingues", ens deia la Roser en una de les converses.

 

 

Han passat moments durs i de goig, malalties, infeccions com el paludisme... però el seu compromís amb els mandingues els manté ferms en aquelles terres, allunyats de la seva comarca de la Selva catalana.

Nosaltres vam tenir la sort de conèixer-los poc abans d'anar-se'n ells a Gàmbia. Era l'1 de maig de 2010; des de llavors cada vegada que ells arriben a Blanes, per a recarregar les piles, ens veiem i compartim les seues enriquidores experiències.

Roser i Pere, teniu la nostra estimació

Els vostres amics de Barcelona



 

 

 

 

Els mandingues de BLANES se’n tornen a KUWONKU -Gambia-

Carta del Roberto i la RosaBlanes el 1 de maig de 2010

Els mandingues de BLANES se’n tornen a KUWONKU -Gambia-

La nostra amiga Dolors ens va dir: "m’agradaria que coneguéreu els meus cosins Roser i Pere, de Blanes; han estat a l’Àfrica, i tenen en ment un projecte per a desenvolupar, i moltes il·lusions posades en ell".

Acceptàrem, i acompanyats dels nostres amics Àngels i Gabriel coneixedors també de Àfrica, ens dirigirem cap a Blanes, allí van recollir a la Dolors i els cinc ens presentarem en una casa de camp que la Roser i en Pere tenen en les poques hortes que encara queden a la vessant nord del riu La Tordera, quasi a la seva desembocadura, en lo que podria ser el casc urbà de BLANES (Girona).

Al arribar en Pere estava atiant el foc per obtenir brases amb què torraríem la carn, Roser es trobava al interior de la casa parant la taula. Després de la salutació de benvinguda, sense adonar-nos-en, ja estàvem tots parlant d’Àfrica, de eixa beneïda terra, que no sé que té, però que enganxa a tot aquell que la coneix.

Pere ha treballat al camp, es un gran expert en qüestions de la terra i el cultiu, ha exercit el càrrec de president de la cooperativa agrícola local i altres càrrecs públics en la comunitat de Blanes.

Ambdòs, el matrimoni, infonen confiança, per tant no és gens estrany que travaren amistat amb els seus empleats negres o "morenos" com se’ls coneix a Blanes. La majoria van arribar des de Gàmbia "amb i sense papers", volien eixir de la fam i la misèria, buscaven treball a Catalunya, i era el moment en què es necessitava mà d’obra en els hivernacles, en els treballs de la terra, era l’època en que les plantacions agrícoles eren rentables per als seus amos.

 

Gàmbia

 

Terra mandinga a Gàmbia

Una amistat especial es va forjar entre el Pere i Matieh, un jove negre, de l’ètnia mandinga, oriünd del poblat de KUWONKU en Gambia. Matieh demostrava molt interès en aprendre tant com podia de les coses i labors del camp, la preparació de la terra, els solcs "cavallons" (de cavar), el rec, els cultius i les collites. A més a més d’adquirir coneixements agrícoles, treballant els camps de Blanes, els seus estalvis li van permetre fer-se una casa al seu poblat, per al seu pare, el patriarca del clan familiar, desprès una altra per a la seva esposa Batia i les seues filles, i a partir d’ahí tot el que guanyava amb la seva suor a Catalunya, ho invertia comprant terra en el seu poblat, amb la il·lusió de veure-la algun dia treballada i donant el mateix rendiment que la que ell veia aquí.

Matieh va contagiar aquesta il·lusió al Pere i la Roser, i els va convidar a que visitaren la terra dels mandingues, la dels seus avantpassats, allà al poblat de Kuwonku.

Els nostres amics de Blanes viatjaren fins allí i descobriren "un altre món", "altra manera de viure", sense electricitat, i sense les comoditats a què estem acostumats. Van veure que els seus rellotges no els servien de res, que allí tot va a l’africana, que els nadius son amos del temps, per això no coneixen l’estrès, ni les depressions, ni els infarts, etc.  



Pinya - Ananas



L'anacard sobreïx del fruit

Ens comptaren el que els va costar de llogar un 4x4 a Banjul, la capital, el van escollir amb aire condicionat per a recórrer amb certa comoditat els 300 i escaig de quilòmetres que separen la capital del poblat de Kuwonku. Quan començaren a circular s’adonaren que no funcionava ni l'aire condicionat, ni el 4x4. No s’imaginaren que el trajecte entre la capital i el poblat els costara més de 10 hores de viatge.

Ja en el poblat van comprendre perquè Matieh quan arriba procedent de Catalunya ha d'anar repartint diners entre tots els habitants del poblat –tots

han de participar de l’alegria del seu retorn -. Bé, crec que a poc a poc anaren gaudint de noves experiències i sense adonar-se s’involucraren més i més, amb els seus nous germans, els mandingues.

Pere, de retorn, va portar mostres de terra de diverses parcel·les de Kuwonku, per analitzar-les aquí; també han demanat que els facin un gràfic de temperatures i pluviometria, dades que espera amb ansietat, per a poder confeccionar "la seva il·lusió": un Projecte de cooperativa agrària i ramadera en terres mandingues, a Kuwonku (Gambia), per als nadius.

"Serà com retrocedir en la meva vida quaranta o cinquanta anys, tornar a la època de quan jo era jove". "Vaig a dedicar deu anys de la meva vida a aquesta experiència", "no sé si aconseguiré convèncer-los del sistema cooperativista" "Es una llàstima que els africans passin fam, tenint terra com tenen".

 

Jo els explicava que els governants prefereixen el cultiu del cotó, del cafè, del cacau per a la exportació, així aconsegueixen equilibrar les seves balances…, jo dic que les úniques balances que equilibren molt bé, són les de les seves butxaques. Als indígenes que cultiven cotó, se’ls avança en efectiu una quantitat, per a que sembren, després han de comprar les llavors, els "intrants" (el guano o abono), i al final o no cobren la resta del què han cultivat o si ha anat mal la collita, es queden endeutats per a una nova collita.

Els missioners que coneixem, des de fa anys van inculcant a la gent, que plantin arbres fruiters i que cultivin els camps amb productes que puguin menjar i vendre, -el cotó no es comestible i el preu d’eixe mercat internacional no està a les seves mans -.

Pere i Roser estan jubilats, no aspiren a ser terratinents, ni negociants, la seva il·lusió es impartir els seus coneixements, el que saben, creant una nova cultura de cooperativisme agrari i ramader en el poblat mandinga de Kuwonku.

Per a aconseguir-ho necessiten molta ajuda, hauran de tocar a moltes portes per poder desenvolupar el projecte.

Pere "ensenya’ls a cultivar les seves pròpies terres, per a que puguin menjar tots els dies", Roser "explica’ls com es feien abans les conserves i melmelades casolanes, per a què no es perdi l’excedent de la collita".

Al dir aquestes paraules, pense: El problema serà trobar envasos de vidre allí en África. Tal vegada la recollida solidaria d’envasos de vidre a Blanes, podria ser de gran ajuda.

S'ha de tenir imaginació, doncs ànims no vos falten.

Ojalá! "In sha’a Allah!" (Déu vulgui) que aconseguiu el vostre objectiu, per a que tots els mandingues de Blanes se’n tornen i prosperen en la seva terra africana, en el seu poblat, amb el seus i davall l’empara dels esperits dels seus avantpassats.

Salem Aleykum.

Un abraç de Rosa i Roberto